Barcelona, 25 juny 2010
Estimat Amic,
He esperat moltes hores per contestar-te, no és gens bo escriure sense reflexionar el que penses, això no és un bloc, hi si ho faig per escrit crec que és per que ara per ara és la forma més habitual que tenim per comunicar-nos, en general els adults del segle XXI i perquè no vull que hi hagi ni una sola paraula que sigui mal interpretada.
Fent marxa enrere al temps et dic que quan vaig saber que degut al estat de salut tan deficitari de l’amiga comú no hi hauria revetlla ho vaig comunicar amb al més generosos dels impulsos tan a tu com al amic que m’ho havia demanat. Ho vaig fer perquè com crec que tens una agenda molt plena no perdessis l’ocasió d’acceptar una invitació per si esperaves la revetlla de cada any. Ja se que en el cas contrari tu mai haguessis fet el que jo vaig fer. Mai has pres partit per a mi ni a favor ni en contra, així mai et pots equivocar. Quan es va convocar la revetlla quatre dies abans de la data i a petició pròpia de la mateixa amiga comuna malalta que no volia per culpa seva que el amfitrió es prives de celebrar el seu aniversari com cada any, jo no et vaig trucar per dues raons la primera fora que si eres invitat ja et veuria a la revetlla i la segona era que si no ho eres, t’estalviava un disgust. Si això és tan greu segons el teu punt de vista accepto els claus de la crucificació de bon grau, ja que com et vaig dir arrauxadament no em sento gens culpable. A mi ningú em va preguntar per a tu però més tard vaig assabentar-me que sí que hi va haver una dona que va preguntar perquè no hi eres.
Entenc que et qüestiones, si em poso a la teva pell, de perquè no vas ser convocat, jo no ho sé ja que el teu nom des de el últim tanatori mai més ha estat pronunciat ni per bé ni per altre cosa, jo conec molt bé les seves reaccions i quan es veu l’amistat traïda, enterra la qüestió. Si aquella amistat era important per a tu, que vas fer per salvar-la? Jo en un moment de la meva vida ja saps que vaig estar a punt de perdre-la, tens molt bona memòria, i el vaig citar a un cafè per tenir una conversa cara a cara els dos sols i restaurar el que es pugues del anys d’amistat tan llunyana. Es van dir coses molt dures per les dues parts però els trossos del gerro de l’amistat es van enganxar i de lluny sembla que sigui nou i sense ferides, ja dic, de lluny. Has tingut tu aquest impuls de tenir una conversa amb ell citant-lo a un cafè prop de casa teva o de la d’ell? Una llarga conversa hagués desfet moltes incògnites i haguessis tornat a casa amb la seguretat de que tenies un amic o be no el tenies.
Quan em vaig jubilar i vaig tenir tant temps per a mi vaig pensar que tindria una relació mes directe amb tu com ho tinc amb un altre amic o com ho tenia am la meva malaurada amiga, però tu no has tingut mai temps per dedicar-me, tens totes les tardes ocupades amb amics nous, dic nous perquè són més nous que jo, sempre he pensat que amb mi t’avorries i per això no volies sortir ni que fos una tarda al mes. No t’ho tenia en compte perquè durant uns anys de la meva vida, anys molt importants de formació i plenitud et vaig estimar, un any d’aquells valia com deu d’ara. Si jo he estimat a una persona, la senyal o marca que queda en mi es per sempre i per lo molt que m’hagis ignorat, per les coses que has escoltat de mi i no m’hagis defensat, aquí i allà, mai deixaré de que formis part de la meva vida. Tu i tots els que m’han estimat i jo he correspost de la millor manera que he pogut.
Tinc molt present que en aquesta vida tot te un fi, amors, amistats, la vida mateixa. Tens tot el dret de posar el punt final al poquet que queda de lo nostre, no t’ho tindre en compte. Jo us portaré a tots, presents i absents fins l’últim mutis.Fins sempre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada