Plors ofegats

Tinc una tristor dins el meu cos que no la puc espolsar de mi mateix, tinc les llàgrimes a punt de mullar-me els ulls, llàgrimes de pena infinita per l’esforç de entendre les persones i les coses, les causes i els efectes. Com es pot suportar el viure en certes maneres i condicions tan llunyanes a les meves, quin error fer barreja de cossos quan les animes encara estan més llunyanes que les edats dispars del calendari i de pells gastades de tant viure.

Aquesta olor encara està enganxada per les parets i llibres de la casa, el seu trontollant caminar fixat a la retina, el seu mirar darrera els vidres, el seu somrís de fam de guerres i el fum dels fums, cendrer de vidre colgat de moments tensos, repetits davant miralls de malalties.

Com vols que comprengui el teu tarannà de fresca joia mentre que jo et veig en un pou sense sortida.

Un descans quan ens diguérem adéu amb totes les probabilitats de no veure’ns mai més en aquesta estrambòtica vida i les promeses de perpetus lligams se’m fan difícils de pair per no dir complir. Paraules donades sense cap constància folla a unes orelles que volen sentir mels i flors de primavera, compromisos que no es tindrien que fer mai de la vida, però el plor ofegat que ara sento per aquella criatura sense pare, orfe d’amor, orfe de gracies, de caminar oscil·lant en vaixell que s’ensorra sense saber-ho ni ell ni els meus llavis, ni les gavines que beuen aigua dolça per no plorar com ho fa un home covard, ràbies de gos oblidat sense corretja a la porta de la botiga mentre el seu amo fa l’amor als urinaris amb aquell tros de moro de vint euros l’hora.

L’immens dolor que el teu record a mi se’m dona i em crema als ulls llàgrimes seques de veure’t tan petit de dins i fora, víctimes innocents de vides grogues, tota la existència pendent d’aquell flascó, tres cops al dia ferint la teva imatge, gotes de sang que tu no veus, per fora llisquen i es barregen amb les meves glaçades llàgrimes, avui i sempre. Has estat el primer de ferir el meu mirall, escantonat ja ho era, ara trencat de tant mirar-te, dolor i pena per alienes vides, plors ofegats dins meua tardor de punxes de farmàcia.