Dos móns imprescindibles

Temps de tardor, temps d’urgències, les escalfors del estiu encara reviscolen, carrer Diputació entre l’universitat i el seminari, la parella d’homes, sortint segur d’algun cau de caire etílic no es veuen caminant per la nit de la ciutat, tot els hi és estrany, la realitat s’esvaeix, la ma d’un d’ells s’escalfa dins la roba de l’altre, l’aire fred de la tardor no refreda suficient l’ardent atmosfera, el petit toca per sobre el seu desig contrari i comença a descordar botons. Les portes del seminari estan obertes de bat a bat i un bus de companyia pròpia espera amb les llums obertes. El petit s’agenolla davant el seu company, el foc els crema. La foscor del jardí de l’universitat els protegeix de poc. Un munt de capellanets de cara neta i poca panxa surt del seminari i enfila el bus en ordenada cua. A quinze metres de les finestres del vehicle groc i blau la parella de braus encara es toquen. Carones d’innocència en les finestres miren sens veure res. Cal aturar el temps per no ferir les animes. Dos móns encarats i imprescindibles. Dualitats que tots portem dins nostre, aquí en un tapis de fulles d’arbre seques, a quinze metres l’un de l’altre, l’espiritualitat de l’anima i el sexe animal conviuen un vespre de tardor al carrer Diputació.