Charlotte Rampling

Una actriu de cinema a qualsevol part del món quan li arriba la quarantena es posa neguitosa, ja que sap de segur que la seva feina baixarà. Les grans injustícies de aquesta dissortada vida és que per un home els 40s no és tan dramàtic com per les seves companyes del sexe femení. Dic tot aquest preàmbul perquè hi ha unes quantes actrius que a mida que es van fent grans la feina en lloc de baixar fins hi tot puja, en aquest moment tenim al cap el nom de la Meryl Streep, però a banda d’aquest exemple vivent en forma de dona afortunada n’hi ha d’altres que amb passos silenciosos van fer la viu, viu i no paren mai de treballar encara que tinguin 65 anys, vet aquí que estic parlant de l’actriu anglesa Charlotte Rampling

La Rampling va tenir un llançament fulgurant quan va aparèixer en ‘The damned’ de Visconti desprès de fer petits papers en pel·lícules juvenils angleses i al cap de poc temps ‘Il portiere di notte’ de la Cavani la deixa com a estrella consagrada en totes les pantalles del món.

En la actualitat, no para de treballar, en petits papers però de remarcable importància, pel·lícules molt importants del cinema francès, angles i d’altres països europeus. O bé ella o el seu agent saben triar molt acuradament, ja que no hi ha errors en la seva carrera d’edat diguem, adulta per no dir madura. Potser li he vist en deu papers no gaire diferents, uns dels altres, en aquests últims anys. Dona elegant, sempre una mica freda, classe alta, gran intel·ligència a la mirada i somriure desdenyós però entranyable.