julianen 42: 2012

dilluns, 16 de juliol del 2012

Criatures agraïdes

Ara fa uns dotze anys a la feina em van fer un regalet. Fou la senyora Maria la que es cuidava de la neteja i que també feia petits encàrrecs al carrer, recordo que ens feia la primitiva cada setmana a cada un dels qui li ho demanàvem. Bé doncs la senyora Maria, em va regalar un petit cactus, una petita bola verda plena de punxes i el vaig col·locar a una estreta lleixa que havia a la finestra del meu despatx d’aquells anys. Com tots els despatxos que no son els dels amos era un despatx tristot i sense llum natural i clar el pobre petit cactus va patir les conseqüències d’aquesta manca de claror natural i es va començar a aprimar per la part de dalt del seu caparró en una cerca desesperada per cercar la llum del sol, que malauradament no tenia. El seu estat depauperat es veu perfectament a la fotografia nº 1

Quan els japonesos van comprar la companyia van començar unes obres molt cruentes per tot arreu i llavors per salvar la salut del meu petit i emmalaltit cactus vaig demanar al meu amic Emilio que aleshores tenia un lloc privilegiat a la companyia a la planta vuitena planta amb terrassa cara a la Via Augusta i tota la llum del mati i migdia per ell solet. Així que el pobre cactus va pujar set plantes i va creure tenir una millor vida que al meu costat... però ai las, la vida es cruel amb els dèbils. Un dia d’aquell mateix mes em baixa l’Emilio amb cara de tragèdia florentina i em diu que un arxivador molt pesant ha caigut i ha esberlat el pobre cactus per la meitat. Jo desprès de dir-li de tot i no gens bonic li vaig demanar que em baixes la meva criatura immediatament. En quan la vaig veure vaig tenir un primer impuls de llençar-lo a la brossa, però desprès vaig pensar que potser a la terrassa de Sitges es refaria de les terribles ferides que l’havien quasi deixat dividit en dos petites piltrafes.

El primer estiu a Sitges el cactus am va demostrar que m’estava molt agraït i em va dir que no m’amoïnes que si no l’emprenyava gaire tot aniria be i que em donaria moltes sorpreses. I carai si me les va donar al mig any d’estar al sol ja tenia la forma de dues boles com dos collonets de cavall de carreres.

Amb els temps les boles van créixer i fer-se maca i llustroses no pararen de fer les flors d’un dia vegades fins i tot podien fer quinze flors en una sola floració. I les boles començaren a tenir fills, i mes fills, macos com la mare i ben educats perquè també, al seu moment han anat fent flors, fills en un ambient plàcid i de bona família. La fotografia nº 2 correspon al meu cactus de tan atrafegada vida i les boles verdes de la fotografia nº 3 als fills i nets de la saga que va començar ara fa dotze anys al meu costat i fent me companya sense rebre mai ni la més petita de les punxades. Criatures agraïdes i ben educades.

dimarts, 10 de juliol del 2012

L'heroi de Barcelona

Això es el meu petit homenatge habitual i periòdic que li faig a l’estàtua mes volguda de totes les estàtues que es fan i es desfan en aquest món de culs de marbre. Aquesta escultura potser no te cap mena de valor artístic especialment reconegut per la critica especialitzada en matèria artística però per a mi com tothom sap és l’equivalent a ‘el imperio austro-hungaro’ per el geni Berlanga i qui m’entén que em compri.

Jardí botànic històric de Barcelona

Un espai secret del molts que te Barcelona, un lloc clos d’humides fulles verdes al estiu esplendent de flors i colors. Com secret a boca tancada no hi ha gent per els romàntics camins que envolten el jardí. Els bancs buits contemplen la natura sense enyorar ni nens jugant ni gossos d’amo. El verd es omnipresent i la foscor propera.